En el primer terç del s. XX el catalanisme polític arriba al poder a Catalunya, amb la qual cosa es recuperen molts de signes d’identitat i la llengua catalana segueix un procés de creixent normalització
Es recupera una institució d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, el president de la qual, Enric Prat de la Riba, du a terme una intensa tasca en el món cultural: creació de biblioteques, d’escoles d’ensenyament tècnic, de l’Institut d’Estudis Catalans... Amb la instauració de la República s’aconseguiren fites molt importants en la normalització de la llengua: fou codificada, s’ensenyà a les escoles i a la universitat, s’utilitzà a la premsa i a la ràdio... A Mallorca es fundà el 1923 l’Associació per la Cultura de Mallorca, integrada per professionals amb l’objectiu de difondre i impulsar la cultura catalana, que promogué un intens debat sobre l’ús de la llengua, la bandera i la identitat.
Aquest progrés, però, topà en aquest segle amb el fre de les dictadures: la de Primo de Rivera (1923-1930) i la de Franco (1939-1975).
Dues figures importants: Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra
- Antoni M. Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932). Sacerdot i lingüista que féu una gran tasca de recollida i difusió del patrimoni lingüístic català, tant en el camp del lèxic com de la literatura popular. És autor del recull Rondaies mallorquines, de 24 volums, que inclou les narracions transmeses oralment, de generació en generació, que el mateix Alcover havia escoltat de la gent de pobles i possessions de l’illa.
És gràcies a ell que la llengua catalana té un recull de lèxic tan ric i voluminós com el Diccionari català-valencià-balear, en l’elaboració del qual també participà Francesc de Borja Moll. Alcover es proposà recollir totes les paraules del català antic i del contemporani, i per això hagué de crear una xarxa de col·laboradors arreu dels països de parla catalana que es dedicassin a recollir paraules de cada lloc i a explorar els llibres escrits en català des de l’edat mitjana. Es tracta d’un diccionari molt complet, que aporta informació sobre etimologia, pronunciació, variants dialectals, refranys i modismes, traducció al castellà...
Amb la iniciativa de mossèn Alcover, s’organitzà l’any 1906 el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, una trobada d’estudiosos del català per debatre diferents aspectes sobre la llengua. El congrés fou un èxit, amb més de 3.000 participants, i serví per estimular els estudis científics sobre el català i per atreure l’atenció internacional.
- Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 1868 – Prada de Conflent, 1948). Enginyer industrial, des de molt jove es dedicà a estudiar el català. Després d’una època a Bilbao, on ocupava una càtedra de química, es traslladà a Badalona per ser professor a la càtedra de català i membre de la Secció Filològica de l'Institut d’Estudis Catalans, de la qual més endavant va ser president, com també de l'Institut.
L’Institut d’Estudis Catalans, el fundà el 1907 Prat de la Riba, com a institució encarregada de regular i sistematitzar els estudis sobre la cultura catalana en general. S’estructura en seccions i filials; la Secció Filològica és la que es dedica als temes lingüístics, i Fabra desenvolupà bona part de la seva activitat lligat a aquesta secció. Des de l’IEC, fou el responsable de la codificació de la llengua (regularització de la manera d’escriure i parlar el registre estàndard), per mitjà de les següents publicacions:
La guerra civil i la instauració de la dictadura franquista dugueren greus conseqüències també en l’àmbit lingüístic. El període dels anys quaranta va ser especialment dur; el català fou prohibit de l’ús públic, de la retolació, de l’administració, de la universitat, dels mitjans de comunicació... Molts d’escriptors i intel·lectuals hagueren d’exiliar-se o foren morts o empresonats. L’edició de llibres en català es va prohibir i hi hagué un llarg silenci d’obres i autors; només a l’exili hi va haver una certa vitalitat de publicacions en català. Tot i això, el català continuava sent la llengua d’ús oral en l’àmbit familiar.
En la dècada dels anys cinquanta la repressió franquista se suavitzà lleument (apareix la revista cultural en català Serra d’Or, es creen algunes editorials...) i en els anys seixanta l’activitat cultural augmentà: Editorial Selecta i Edicions 62 publiquen amb normalitat, es convoquen premis literaris, apareixen noves revistes (per exemple, Cavall Fort, adreçada als infants), la Nova Cançó s’expressa en català... Al final d’aquesta dècada es comencen a fer classes de català gràcies a la iniciativa d’associacions com Òmnium Cultural (a Catalunya) i l’Obra Cultural Balear (a les illes).
Amb la mort de Franco i la instauració de la democràcia el 1977 acaba aquest període fosc per a la llengua catalana i progressivament aquesta es fa present a àmbits d’ús en què fins aleshores havia estat arraconada, com l’ensenyament i l’administració. Es reconeix la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat i s’inicia una etapa regulada per un marc jurídic. (Vegeu l’apartat LEGISLACIÓ).
Aquest progrés, però, topà en aquest segle amb el fre de les dictadures: la de Primo de Rivera (1923-1930) i la de Franco (1939-1975).
Dues figures importants: Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra
- Antoni M. Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932). Sacerdot i lingüista que féu una gran tasca de recollida i difusió del patrimoni lingüístic català, tant en el camp del lèxic com de la literatura popular. És autor del recull Rondaies mallorquines, de 24 volums, que inclou les narracions transmeses oralment, de generació en generació, que el mateix Alcover havia escoltat de la gent de pobles i possessions de l’illa.
És gràcies a ell que la llengua catalana té un recull de lèxic tan ric i voluminós com el Diccionari català-valencià-balear, en l’elaboració del qual també participà Francesc de Borja Moll. Alcover es proposà recollir totes les paraules del català antic i del contemporani, i per això hagué de crear una xarxa de col·laboradors arreu dels països de parla catalana que es dedicassin a recollir paraules de cada lloc i a explorar els llibres escrits en català des de l’edat mitjana. Es tracta d’un diccionari molt complet, que aporta informació sobre etimologia, pronunciació, variants dialectals, refranys i modismes, traducció al castellà...
Amb la iniciativa de mossèn Alcover, s’organitzà l’any 1906 el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, una trobada d’estudiosos del català per debatre diferents aspectes sobre la llengua. El congrés fou un èxit, amb més de 3.000 participants, i serví per estimular els estudis científics sobre el català i per atreure l’atenció internacional.
- Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 1868 – Prada de Conflent, 1948). Enginyer industrial, des de molt jove es dedicà a estudiar el català. Després d’una època a Bilbao, on ocupava una càtedra de química, es traslladà a Badalona per ser professor a la càtedra de català i membre de la Secció Filològica de l'Institut d’Estudis Catalans, de la qual més endavant va ser president, com també de l'Institut.
L’Institut d’Estudis Catalans, el fundà el 1907 Prat de la Riba, com a institució encarregada de regular i sistematitzar els estudis sobre la cultura catalana en general. S’estructura en seccions i filials; la Secció Filològica és la que es dedica als temes lingüístics, i Fabra desenvolupà bona part de la seva activitat lligat a aquesta secció. Des de l’IEC, fou el responsable de la codificació de la llengua (regularització de la manera d’escriure i parlar el registre estàndard), per mitjà de les següents publicacions:
- 1913. Normes ortogràfiques
- 1917. Diccionari ortogràfic
- 1918 i edicions successives. Gramàtica catalana
- 1932. Diccionari general de la llengua catalana
La guerra civil i la instauració de la dictadura franquista dugueren greus conseqüències també en l’àmbit lingüístic. El període dels anys quaranta va ser especialment dur; el català fou prohibit de l’ús públic, de la retolació, de l’administració, de la universitat, dels mitjans de comunicació... Molts d’escriptors i intel·lectuals hagueren d’exiliar-se o foren morts o empresonats. L’edició de llibres en català es va prohibir i hi hagué un llarg silenci d’obres i autors; només a l’exili hi va haver una certa vitalitat de publicacions en català. Tot i això, el català continuava sent la llengua d’ús oral en l’àmbit familiar.
En la dècada dels anys cinquanta la repressió franquista se suavitzà lleument (apareix la revista cultural en català Serra d’Or, es creen algunes editorials...) i en els anys seixanta l’activitat cultural augmentà: Editorial Selecta i Edicions 62 publiquen amb normalitat, es convoquen premis literaris, apareixen noves revistes (per exemple, Cavall Fort, adreçada als infants), la Nova Cançó s’expressa en català... Al final d’aquesta dècada es comencen a fer classes de català gràcies a la iniciativa d’associacions com Òmnium Cultural (a Catalunya) i l’Obra Cultural Balear (a les illes).
Amb la mort de Franco i la instauració de la democràcia el 1977 acaba aquest període fosc per a la llengua catalana i progressivament aquesta es fa present a àmbits d’ús en què fins aleshores havia estat arraconada, com l’ensenyament i l’administració. Es reconeix la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat i s’inicia una etapa regulada per un marc jurídic. (Vegeu l’apartat LEGISLACIÓ).
- Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma, 1922). L’hem de situar a mitjan camí entre el s. XIX i el s. XX. Fill d'una família benestant de propietaris rurals, estudià dret a Barcelona i a Madrid, però pesà més la fe religiosa i acabà ordenant-se sacerdot a Roma. Begué dels romàntics francesos com Lamartine, però també dels clàssics, especialment Horaci i Virgili. Les primeres obres són Poesies (que inclou l’emblemàtic «Lo pi de Formentor»), els poemes narratius De l'agre de la terra (1897) i Tradicions i fantasies, de caire més romàntic. El 1906 publicà un dels llibres més importants, Horacianes, que adapta la mètrica llatina a la catalana per defensar els ideals del classicisme i la mediterraneïtat; aquesta obra assolí un gran èxit a Barcelona, sobretot en els cercles noucentistes. Fruit d’un viatge a Terra Santa, en surt Visions de Palestina. Morí a la trona d'una església mentre predicava. És considerat una de les figures principals de l’anomenada Escola Mallorquina i un poeta cabdal en l’evolució de la poesia catalana des del Romanticisme cap al Noucentisme.
- Joan Alcover (Palma, 1854-1926). Poeta, assagista i polític. Juntament amb Costa i Llobera, és un dels autors cabdals de l’Escola Mallorquina. Començà escrivint poemes en castellà influenciats pel Romanticisme, però als 47 anys adoptà definitivament el català com a llengua literària; s’adonà que era la manera de fer una poesia més sincera i personal, amb què poder expressar el dolor per la mort de l'esposa i de quatre fills. Va publicar el recull de poesies Cap al tard, on fa un ús simbòlic del paisatge per expressar el seu estat d'esperit. La següent obra fou Poemes bíblics, un seguit de «visions» de figures bíbliques que mostren el dolor i la tragèdia humana. Publicà assaigs sobre teoria de l’art, en què pren partit de l’estètica i l’actitud moral dels romàntics, però amb la contenció i la moderació classicitzants que propugnava Costa i Llobera. Segons Alcover, l’art s’ha de basar en la sinceritat dels sentiments i la claredat en la forma poètica. Alguns dels seus poemes han estat musicats, com La Balanguera, que el 1996 va ser declarada l'himne oficial de Mallorca.
- Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970). Membre d’una família de la petita burgesia, ben aviat mostrà interès per la creació literària. Es llicencià en dret i filosofia i, ja en aquesta etapa d’estudiant, col·laborà en nombroses publicacions. El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'IEC i col·laborà estretament amb Fabra en la fixació de la llengua. Seguidor del catalanisme polític de Prat de la Riba, reflectí aquesta ideologia en articles i en editorials. La carrera consular el dugué a diferents ciutats europees i de l’Amèrica del Sud, i amb la Guerra Civil hagué d’exiliar-se a Brussel·les i a Mèxic.
D’entre l’obra poètica destaca Els fruits saborosos, considerada una de les fites del Noucentisme, moviment del qual és capdavanter. Posteriorment la poesia de Carner evolucionà cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. La tasca com a traductor abraça des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, fins a Lewis Carrol, entre d'altres. Fou un renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa catalanes.
- Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. Treballà com a catedràtic de grec i fou membre de l’IEC. S'exilià el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. En la primera poesia, s’hi veu la influència del Noucentisme, però amb una certa voluntat introspectiva i d’anàlisi de la vida moral profunda; posteriorment, sobretot després de conèixer Paul Valéry, evolucionà cap al postsimbolisme i la poesia pura. Alguns títols són Primer llibre d'Estances, Segon llibre d'Estances, Tres suites, Elegies de Bierville, Salvatge cor i Esbós de tres oratoris. De la tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.
- Llorenç Villalonga (Palma, 1897 – 1980). Estudià la carrera de psiquiatria i combinà aquesta activitat professional amb la creació literària. Ja durant l’etapa d’estudiant començà a col·laborar a la premsa i, més endavant, assistí a tertúlies i contactà amb els escriptors de l’avantguardisme mallorquí. Criticà públicament l’Escola Mallorquina i el catalanisme conservador de l’illa. El 1931 publicà la novel·la Mort de dama, sàtira del món aristocràtic i intel·lectual de l’illa que li ocasionà polèmiques i enemistats. De 1934 a 1936 dirigí la revista Brisas i hi publicà narracions curtes, articles d’opinió... Amb la Guerra Civil, s’afilià a la Falange i dugué a terme una tasca propagandística en contra del catalanisme; escrigué en castellà, però amb el temps es distancià del feixisme i tornà a formar part del cercle intel·lectual català.
La producció literària de Villalonga inclou tots els gèneres. Va escriure obres de teatre com Fedra, que reflecteix la seva relació amb la poetessa Emília Bernal, i Desbarats, recull de peces costumistes i d’altres relacionades amb el teatre de l’absurd. La narrativa breu comprèn títols com El lledoner de la clastra, El llumí i altes narracions, Narracions... Però és a la novel·la on trobam les millors obres: La novel·la de Palmira, Desenllaç a Montlleó, L’àngel rebel, Andrea Víctrix... i possiblement la seva principal obra, Bearn. L’obra villalonguiana és en general molt cohesionada i manté una estreta relació amb la vida de l’escriptor; molts dels personatges es poden identificar amb persones reals. Els temes i les obsessions que reflecteix són la decadència de l’aristocràcia, les relacions amoroses conflictives, la barreja de la realitat i la fantasia, la deshumanització de la societat occidental, la mitificació de l’entorn... S’hi manifesta la influència de la literatura francesa, sobretot de Marcel Proust.
- Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Filla única d’un matrimoni amant de les lletres, la seva infantesa va estar marcada per la figura del padrí matern, que li va inculcar un profund sentiment catalanista. Amb només 20 anys, es va casar amb el seu oncle, catorze anys més gran que ella, de qui més endavant es va separar. Com a fugida d'aquest matrimoni decebedor, començà a escriure per a diverses publicacions i, més tard, s’inicià en el món de la novel·la. En acabar la Guerra Civil es va exiliar a diverses localitats de França i després a Ginebra, on continuà escrivint. En el gènere de la novel·la ens ha deixat títols com Aloma, El carrer de les Camèlies, Mirall trencat o La plaça del Diamant, entre d’altres; aquesta darrera, ambientada en el barri barceloní de Gràcia, explica la història de Colometa, una dona com tantes d'altres a qui la guerra destrossà la vida i les il·lusions. D’entre els reculls de contes, podem citar Vint-i-dos contes, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra...
L’obra d’aquesta autora es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges; una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista; la descripció de la societat catalana del segle XX i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme.
Rodoreda va rebre nombrosos premis literaris durant la seva vida, com, el 1980, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La novel·la La plaça del Diamant es pot llegir actualment en més de vint idiomes.
- Joan Alcover (Palma, 1854-1926). Poeta, assagista i polític. Juntament amb Costa i Llobera, és un dels autors cabdals de l’Escola Mallorquina. Començà escrivint poemes en castellà influenciats pel Romanticisme, però als 47 anys adoptà definitivament el català com a llengua literària; s’adonà que era la manera de fer una poesia més sincera i personal, amb què poder expressar el dolor per la mort de l'esposa i de quatre fills. Va publicar el recull de poesies Cap al tard, on fa un ús simbòlic del paisatge per expressar el seu estat d'esperit. La següent obra fou Poemes bíblics, un seguit de «visions» de figures bíbliques que mostren el dolor i la tragèdia humana. Publicà assaigs sobre teoria de l’art, en què pren partit de l’estètica i l’actitud moral dels romàntics, però amb la contenció i la moderació classicitzants que propugnava Costa i Llobera. Segons Alcover, l’art s’ha de basar en la sinceritat dels sentiments i la claredat en la forma poètica. Alguns dels seus poemes han estat musicats, com La Balanguera, que el 1996 va ser declarada l'himne oficial de Mallorca.
- Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970). Membre d’una família de la petita burgesia, ben aviat mostrà interès per la creació literària. Es llicencià en dret i filosofia i, ja en aquesta etapa d’estudiant, col·laborà en nombroses publicacions. El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'IEC i col·laborà estretament amb Fabra en la fixació de la llengua. Seguidor del catalanisme polític de Prat de la Riba, reflectí aquesta ideologia en articles i en editorials. La carrera consular el dugué a diferents ciutats europees i de l’Amèrica del Sud, i amb la Guerra Civil hagué d’exiliar-se a Brussel·les i a Mèxic.
D’entre l’obra poètica destaca Els fruits saborosos, considerada una de les fites del Noucentisme, moviment del qual és capdavanter. Posteriorment la poesia de Carner evolucionà cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. La tasca com a traductor abraça des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, fins a Lewis Carrol, entre d'altres. Fou un renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa catalanes.
- Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. Treballà com a catedràtic de grec i fou membre de l’IEC. S'exilià el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. En la primera poesia, s’hi veu la influència del Noucentisme, però amb una certa voluntat introspectiva i d’anàlisi de la vida moral profunda; posteriorment, sobretot després de conèixer Paul Valéry, evolucionà cap al postsimbolisme i la poesia pura. Alguns títols són Primer llibre d'Estances, Segon llibre d'Estances, Tres suites, Elegies de Bierville, Salvatge cor i Esbós de tres oratoris. De la tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.
- Llorenç Villalonga (Palma, 1897 – 1980). Estudià la carrera de psiquiatria i combinà aquesta activitat professional amb la creació literària. Ja durant l’etapa d’estudiant començà a col·laborar a la premsa i, més endavant, assistí a tertúlies i contactà amb els escriptors de l’avantguardisme mallorquí. Criticà públicament l’Escola Mallorquina i el catalanisme conservador de l’illa. El 1931 publicà la novel·la Mort de dama, sàtira del món aristocràtic i intel·lectual de l’illa que li ocasionà polèmiques i enemistats. De 1934 a 1936 dirigí la revista Brisas i hi publicà narracions curtes, articles d’opinió... Amb la Guerra Civil, s’afilià a la Falange i dugué a terme una tasca propagandística en contra del catalanisme; escrigué en castellà, però amb el temps es distancià del feixisme i tornà a formar part del cercle intel·lectual català.
La producció literària de Villalonga inclou tots els gèneres. Va escriure obres de teatre com Fedra, que reflecteix la seva relació amb la poetessa Emília Bernal, i Desbarats, recull de peces costumistes i d’altres relacionades amb el teatre de l’absurd. La narrativa breu comprèn títols com El lledoner de la clastra, El llumí i altes narracions, Narracions... Però és a la novel·la on trobam les millors obres: La novel·la de Palmira, Desenllaç a Montlleó, L’àngel rebel, Andrea Víctrix... i possiblement la seva principal obra, Bearn. L’obra villalonguiana és en general molt cohesionada i manté una estreta relació amb la vida de l’escriptor; molts dels personatges es poden identificar amb persones reals. Els temes i les obsessions que reflecteix són la decadència de l’aristocràcia, les relacions amoroses conflictives, la barreja de la realitat i la fantasia, la deshumanització de la societat occidental, la mitificació de l’entorn... S’hi manifesta la influència de la literatura francesa, sobretot de Marcel Proust.
- Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Filla única d’un matrimoni amant de les lletres, la seva infantesa va estar marcada per la figura del padrí matern, que li va inculcar un profund sentiment catalanista. Amb només 20 anys, es va casar amb el seu oncle, catorze anys més gran que ella, de qui més endavant es va separar. Com a fugida d'aquest matrimoni decebedor, començà a escriure per a diverses publicacions i, més tard, s’inicià en el món de la novel·la. En acabar la Guerra Civil es va exiliar a diverses localitats de França i després a Ginebra, on continuà escrivint. En el gènere de la novel·la ens ha deixat títols com Aloma, El carrer de les Camèlies, Mirall trencat o La plaça del Diamant, entre d’altres; aquesta darrera, ambientada en el barri barceloní de Gràcia, explica la història de Colometa, una dona com tantes d'altres a qui la guerra destrossà la vida i les il·lusions. D’entre els reculls de contes, podem citar Vint-i-dos contes, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra...
L’obra d’aquesta autora es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges; una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista; la descripció de la societat catalana del segle XX i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme.
Rodoreda va rebre nombrosos premis literaris durant la seva vida, com, el 1980, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La novel·la La plaça del Diamant es pot llegir actualment en més de vint idiomes.