L’etapa d’arraconament de l’ús de la llengua es comença a superar al s. XIX, gràcies a una creixent conscienciació nacional i lingüística.
Per una banda, la burgesia catalana, sorgida amb la industrialització i el progrés econòmic, fa seves les reivindicacions catalanistes, desenganyada per la gestió centralista de l’estat. D’altra banda, la cultura catalana incorpora els postulats del Romanticisme, que reivindica el nacionalisme i el passat històric, lingüístic i cultural. Cal dir que aquest moviment tengué més pes a Catalunya, ja que al País Valencià i a les Balears es restringí sobretot a l’àmbit literari i no afectà tant el polític.
En el segon terç del s. XIX s’inicia la Renaixença, moviment de recuperació dels signes d’identitat nacional catalana: el folklore, la literatura, la història... i, sobretot, la llengua, que havia de recuperar els àmbits d’ús que havia anat perdent en l’etapa anterior de la Decadència.
Una de les iniciatives d’aquest moviment fou la recuperació dels Jocs Florals. Es tracta d’un certamen poètic que s’havia celebrat a Catalunya i a Provença des de l’edat mitjana el primer diumenge del mes de maig. Aquest certamen es recuperà el 1859 gràcies a la iniciativa d’intel·lectuals com Joaquim Rubió i Ors o Manuel Milà i Fontanals. Es concedien tres premis poètics: la Flor Natural, per al millor poema dedicat a l’amor; la Viola d’Argent, per al tema de la fe, i l’Englantina d’Or, per al poema sobre la pàtria. Qui aconseguia els tres premis era proclamat mestre en gai saber. Molts d’autors d’aquesta època (Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà...) es donaren a conèixer a través d’aquests premis, que tingueren molta popularitat. La llengua que s’hi usava era més aviat arcaïtzant i poc modernitzada.
En aquests moments es comencen a publicar revistes en català, com La Renaixensa, Lo Gay Saber, El Calendari Català i La Ilustració Catalana, a Catalunya, i La Roqueta i L’Ignorància, a Mallorca.
En el segon terç del s. XIX s’inicia la Renaixença, moviment de recuperació dels signes d’identitat nacional catalana: el folklore, la literatura, la història... i, sobretot, la llengua, que havia de recuperar els àmbits d’ús que havia anat perdent en l’etapa anterior de la Decadència.
Una de les iniciatives d’aquest moviment fou la recuperació dels Jocs Florals. Es tracta d’un certamen poètic que s’havia celebrat a Catalunya i a Provença des de l’edat mitjana el primer diumenge del mes de maig. Aquest certamen es recuperà el 1859 gràcies a la iniciativa d’intel·lectuals com Joaquim Rubió i Ors o Manuel Milà i Fontanals. Es concedien tres premis poètics: la Flor Natural, per al millor poema dedicat a l’amor; la Viola d’Argent, per al tema de la fe, i l’Englantina d’Or, per al poema sobre la pàtria. Qui aconseguia els tres premis era proclamat mestre en gai saber. Molts d’autors d’aquesta època (Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà...) es donaren a conèixer a través d’aquests premis, que tingueren molta popularitat. La llengua que s’hi usava era més aviat arcaïtzant i poc modernitzada.
En aquests moments es comencen a publicar revistes en català, com La Renaixensa, Lo Gay Saber, El Calendari Català i La Ilustració Catalana, a Catalunya, i La Roqueta i L’Ignorància, a Mallorca.
- Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902). Cursà la carrera eclesiàstica al seminari de Vic, on es va familiaritzar amb la retòrica i els clàssics i va començar a escriure poesia. La seva obra, marcada per un pensament catòlic i conservador, abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística, i literatura de viatges. En destaquen títols com L'Atlàntida i Canigó, poemes èpics lligats al Romanticisme, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. Va ser proclamat mestre en gai saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana va tenir una enorme repercussió popular; molts poemes han estat musicats i també traduïts a altres llengües.
- Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta. Nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà a Catalunya quan tenia vuit anys. Les primeres obres se situen dins la tradició del romanticisme històric. Amb la peça teatral Mar i cel obtingué gran èxit i inicià l'etapa de plenitud, durant la qual estrenà les obres més representatives: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar, que recullen, amb trets realistes, la vida de la Catalunya coetània. Tingué també un paper important en la política del moment; el volum Cant a la pàtria recull els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya.
- Frederic Soler, (Serafí Pitarra, pseudònim), (Barcelona, 1839 - 1895). Dramaturg, poeta i empresari teatral. Autor clau del teatre romàntic català, va tractar també tots els tòpics d’aquest gènere en obres de caràcter satíric i humorístic que tengueren gran èxit de públic, com L'esquella de la torratxa o El castell dels tres dragons, entre d'altres. Posteriorment es va decantar pel drama, amb obres com Les joies de la Roser o Batalla de reines. Al teatre Romea, hi va crear una companyia especialitzada en obres en català, i acabà sent empresari i director artístic d'aquest teatre. També va conrear la poesia, tant satírica com culta, i va ser nomenat mestre en gai saber als Jocs Florals.
- Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Estudià dret i fou procurador dels tribunals gairebé fins a la mort. És el primer gran novel·lista català de la Renaixença i se’l considera el creador de la novel·la catalana moderna, gràcies als títols de novel·les realistes com La papallona, L'Escanyapobres, Vilaniu, La febre d'or, La bogeria o Pilar Prim. De formació romàntica, es va decantar progressivament cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola, però aconseguí un estil propi; Oller parteix de fets i personatges reals, als quals aplica la imaginació, amb l’objectiu d’analitzar una passió universal a través d'un determinat context històric i social.
- Marià Aguiló (Palma, 1825 - Barcelona, 1897). Fill d’una família benestant, estudià a Barcelona i ben aviat s’engrescà en l’ambient literari i cultural que hi trobà. Ingressà en el cos d’arxivers i fou director de la biblioteca universitària de Barcelona. Ben jove, començà a escriure poemes i més endavant arribà a ser proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals. La seva poesia és popularitzant i s’hi veu un declarat patriotisme. Fou un dels personatges clau de la Renaixença a Mallorca i tingué sempre present la necessitat de restaurar la llengua literària i la consciència d’unitat del català. Va escriure també estudis folklòrics, uns apunts de gramàtica catalana i un diccionari català.
- Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta. Nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà a Catalunya quan tenia vuit anys. Les primeres obres se situen dins la tradició del romanticisme històric. Amb la peça teatral Mar i cel obtingué gran èxit i inicià l'etapa de plenitud, durant la qual estrenà les obres més representatives: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar, que recullen, amb trets realistes, la vida de la Catalunya coetània. Tingué també un paper important en la política del moment; el volum Cant a la pàtria recull els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya.
- Frederic Soler, (Serafí Pitarra, pseudònim), (Barcelona, 1839 - 1895). Dramaturg, poeta i empresari teatral. Autor clau del teatre romàntic català, va tractar també tots els tòpics d’aquest gènere en obres de caràcter satíric i humorístic que tengueren gran èxit de públic, com L'esquella de la torratxa o El castell dels tres dragons, entre d'altres. Posteriorment es va decantar pel drama, amb obres com Les joies de la Roser o Batalla de reines. Al teatre Romea, hi va crear una companyia especialitzada en obres en català, i acabà sent empresari i director artístic d'aquest teatre. També va conrear la poesia, tant satírica com culta, i va ser nomenat mestre en gai saber als Jocs Florals.
- Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Estudià dret i fou procurador dels tribunals gairebé fins a la mort. És el primer gran novel·lista català de la Renaixença i se’l considera el creador de la novel·la catalana moderna, gràcies als títols de novel·les realistes com La papallona, L'Escanyapobres, Vilaniu, La febre d'or, La bogeria o Pilar Prim. De formació romàntica, es va decantar progressivament cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola, però aconseguí un estil propi; Oller parteix de fets i personatges reals, als quals aplica la imaginació, amb l’objectiu d’analitzar una passió universal a través d'un determinat context històric i social.
- Marià Aguiló (Palma, 1825 - Barcelona, 1897). Fill d’una família benestant, estudià a Barcelona i ben aviat s’engrescà en l’ambient literari i cultural que hi trobà. Ingressà en el cos d’arxivers i fou director de la biblioteca universitària de Barcelona. Ben jove, començà a escriure poemes i més endavant arribà a ser proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals. La seva poesia és popularitzant i s’hi veu un declarat patriotisme. Fou un dels personatges clau de la Renaixença a Mallorca i tingué sempre present la necessitat de restaurar la llengua literària i la consciència d’unitat del català. Va escriure també estudis folklòrics, uns apunts de gramàtica catalana i un diccionari català.